Dir adéu a la Lucía mentre donava la benvinguda al Miguel

El meu nom és Maria, sóc facilitadora del GAM de Duel per la mort d’un bessó o bessó. En el meu segon embaràs, aviat vaig saber que venien bessons, estàvem bojos d’emoció, súper contents i esperant amb els braços oberts aquella beneïda bogeria que seria tenir bessons. Mai oblidaré com va ser de dur quan la Lucía va deixar de créixer i ens van dir que el més probable era que moriria.

Ens aferrem fins a l’últim moment a aquesta il·lusió que finalment naixessin sans i forts ella i Miguel, però no va poder ser. A la setmana 24 ella va morir, i va estar acompanyant i cuidant del seu germà perquè nasqués perfectament sa a la setmana 37. En aquella setmana la borsa de Lucía es va trencar i van haver de néixer.
Van ser uns mesos molt durs, anàvem a les revisions amb por i el tracte no va ser el millor, jo tenia la il·lusió que en algun moment ella tornaria a bategar… i això no podia ser.

 
Gràcies al suport d’un GAM i un familiar que treballa a la unitat de dol perinatal del seu hospital, ens vam anar preparar per rebre els nostres bessons i sobretot saber que volíem i que no per aquell moment. Sense tota aquesta ajuda, sincerament no sé com ho hauríem fet.

 
Amb el temps, vaig conèixer Cristina Cruz que feia el GAM de pèrdua d’un bessó/besson en el qual participo i em va venir molt bé, va ser sanador, parlar amb altres mares que havien passat pel mateix, perquè la gent, no ens comprèn moltes vegades, pensen que no hem de plorar el nostre nadó mort perquè afortunadament l’altre viu, però no saben, com n’és d’esquinçador.

 
Veure dia a dia com l’altre nadó va creixent, vivint, i tu, que havies pensat en aquesta vida amb dos nadons, aquesta dolça bogeria que tindrias a casa, tens que acceptar, viure amb això cada dia, estimant i plorant els teus nadons, un aquí i un altre a les estrelles.